Quan som petits, ens agrupem per colles, i el nen o la nena que no té gaires amics l'etiquetem de marginada.
Ja ens encarreguem entre tots de marginar-la.
Llavors estem sota el paraigua de la família, fem activitats amb els pares, anem de vacances... seguim l'estructura del grup familiar.
Més endavant ,quan ens sentim més valents, portem a terme la primera gran aventura: anar de vacances amb els amics. Això és un gran pas, ens comencem a identificar sols i a espavilar, més enllà de la dependència cap els pares.
I així anem passant una serie d'etapes on depèn de l'edat fem activitats amb la família, els amics, la parella...
Estic parlant d'anar de vacances, una escapada a la muntanya, anar al cine, al teatre, port aventura, espectacles... Sigui on sigui ens organitzem amb companyia.
És cert que fer-ho en companyia ens aporta alegria, compartir, riure... i fer-ho sol és diferent.
El tema és: per què no et planteges anar de viatge sola? i anar al cine o a veure l'espectacle que tant et vé de gust? o fins i tot anar a Port Aventura sola ?
A vegades, davant d'una activitat que hi ha moltes ganes de fer, no trobes ningú que ho vulgui o pugui compartir: no coincidiu en horaris, en economia, en gustos, o en moments de la vida...
I clar, tu decideixes RENUNCIAR a anar a veure aquella peli o espectacle, per què no hi aniràs pas sola o sol!!
Potser la gent pensarà que no tens amics, que fas pena...I tu no vols fer pena!
Has anat algún cop al cine i has vist entrar algú sol , que s'asseia sense ningú al costat i en algun moment has pensat: " que penós no tenir ningú, que penós anar sol al cine". La frase vé acompanyada d'una sensació de pena-rebuig d'estar exclòs de la societat. Per veure'l sol ja l'energia és d'allunyar-se.
I això és el què fa que quan estas a casa sol o sola, i tinguis ganes d'anar a veure una peli que fa un any que estàs esperant i no trobes a ningú, prefereixis NO anar-hi que no pas correr el risc d' anar-hi sol o sola. Millor que ningú pensi de tu, la frase que tu et vas dir aquell dia. En aquest cas, tu series la diana de rebuig i de pena.
Això no pot ser! per tant, millor no correr el risc i ja veuràs la peli quan surti en video!!
Aquí es mouen una serie de creences de com hauria de ser la vida, i unes altres de quina ha de ser la teva actitud per ser acceptat a la societat.
Això preval sobre el què tu vols i desitges.
Curiós no creus? En aquests casos preferim ser "acceptats" a realitzar el què ens vé de gust...
(ens hauríem de començar a planetejar què és realment penós... si anar al cine sol o sola o cedir i anul·lar els nostres desitjos fruit del què diran).
Vull compartir amb vosaltres la meva experiència sobre aquest tema durant el meu procés de creixement personal:
Anar al Cine:
Feia temps que esperava veure una peli, en tenia ganes, havia pensat l'horari i tenia la tarda lliure per anar-hi el dia de l'espectador.
Vaig parlar amb els amics i amigues i no els hi agradava la peli o no podien.
El primer pensament va ser: bueno doncs res, no hi vaig.
I el segon va ser la reflexió de quina priorització estava fent. I si no hi havia amics per què no hi podia anar?
Vaig mirar d'averiguar quins eren els bons motius per no anar-hi.
La conclusió va ser que era una mica penós anar-hi sola. Què diria la gent? Quina gent? aquells desconeguts del cine que no sé ni com es diuen ni ells saben qui soc jo? aquests em preocupen? Mare meva!!
I el bon motiu per anar-hi era:
tins ganes de veure la peli i em vull respectar.
Així doncs em vaig armar de valor i de respecte cap a mi mateixa, em vaig vestir i vaig anar cap a la taquilla.
Era la primera vegada que anava al cine sola.
Era amb un punt de vergonya que vaig demanar una entrada per la sala 5.
La vergonya em va acompanyar en el moment que la noia de l'entrada em va demanar el tiquet.
I la vergonya es va fer més present quan vaig obrir la sala i on era el "blanc " més fàcil de totes les mirades i comentaris.
Vaig mirar on em podia asseure i hi vaig anar directament.
Al cap de ben poc es van apagar els llums i dins meu vaig sentir un "buf, que bé".
Era tota una experiència allò, un repete del dia a dia.
Va començar la peli i em va sortir de dins un :Bien!
ho estava logrant... m'estava superant i l'experiència no era tant traumàtica com m'havia pensat!!!
Va acabar la peli, es van encendre els llums i vaig marxar.
Al sortir de l'edifici en el meu interior vaig sentir: Joder, ho he aconseguir!!
Potser insignificant, potser de gran valor.
Vaig estar molt orgullosa de mi mateixa. M'havia respectat i havia fet allò que volia fer i no el què suposadament s'esperava de mi.
Cada cop que després he anat sola al cine ho he viscut com un gran logro. Quan ho faig, creixo una mica més i m'apropo més cap a mi mateixa. Cap al meu respecte.
Després d'això , he anat més ocasions al cine. També es va succeir un viatge sola a un país d'Europa i un dia a Port Aventura.
Que enriquidor tot plegat.
Sobretot, que bé que es sent una quan es respecte i al mateix temps fa allò que l'omple!!
Bon camí!!
